El castell de Miravet ha estat des de sempre un emplaçament estratègic que amb l’arribada dels templers es consolida com una de les places militars més importants de Catalunya.

CASTELL-DE-MIRAVET-TURISME-RIBERA-DEBRE-08

Ramon Berenguer IV conquereix l’últim baluard andalusí de l’Ebre, l’anomenat Muràbit, l’any 1153 i el dóna a l’ordre del Temple. Aleshores la comanda templera de Miravet tenia un ampli domini que comprenia gairebé la totalitat de les actuals comarques de la Ribera d’Ebre i la Terra alta. Miravet controlava el pas fluvial i terrestre cap a l’interior i funcionava com un important centre administratiu i polític. A finals del segle XIII residia a Miravet el mestre provincial i es custodiava el tresor i els arxius de l’orde corresponent als territoris de la Corona.  Quan els templers van lliurar el castell als oficials reials el 1308, hi van trobar 650 florins d’or, 5.463 tornesos d’argent, 2.487 sous jaquesos.

castell de miravet ribera d'ebre-01

Miravet s’aixeca sobre roca i forma una construcció uniforme que evidencia la rapidesa de la seva construcció. Abans de l’ocupació templera, el castell era andalusí i disposava de muralles de tapia i m’empostaria. Els templers van convertir l’hisn andalusí en un innovador castell convent inspirat en els ribatssirians i bizantins. Un autèntic castell creuat d’estil romànic de transició i fórmules arquitectònics cistercencs on s’uneix el més sòlid concepte militar al més pur esperit conventual.

CASTELL-DE-MIRAVET-TURISME-RIBERA-DEBRE-INTERIOR-08

Atès al seu propòsit defensiu els murs pràcticament no tenen obertures. El castell que pren formes rectilínies és construït amb carreus rectangulars, ben tallats i alineats en filades molt regulars. Malgrat tenir una aparença menys resistent, la muralla nord té un gruix considerable per resistir l’impacte dels canons. Una de les parts dèbils del castell era la seva entrada, per a què no sigui frontal és alineada als murs del castell i resguardada per una barbacana, la qual tenia la funció d’atrapar els atacants entre murs i sotmetre’ls als atacs des de les torres. La muralla nord està reforçada per cinc torres adossades i avançades de manera que els defensors disposaven d’un radi d’acció més ampli. Destaquen també lesespitlleres a les muralles de llevant, on a través de l’escletxa els artillers disparaven armes de foc. Al castell també hi trobem les cavallerisses, on s’hi guardaven els cavalls, la terrassa inferior on hi havia corrals, horts i en algun moment un cementiri, la cuina o refector, el pati d’armes o la grandiosa església romànica.

ESGLÉSIA-ROMANICA-CASTELL-DE-MIRAVET-TURISME-RIBERA-DEBRE-08

L’actitud generosa dels nostres sobirans i, sobretot, l’habilitat política de Ramon Berenguer IV, van aconseguir la vinculació templera a la conquesta cristiana. Amb aquests es van realitzar les grans campanyes de l’Ebre, el Cinca, el Segre, Mallorca i València. Des de Miravet es van planejar les conquestes de Mallorca i València i varen sortir els millors exèrcits del regne. El Temple va rebre grans extensions de territori, que va defensar, va colonitzar i va administrar des de fortaleses estratègiques, que van ser la seu de les comandes militars.

La presència templera finalitzà quan el 1307 el Papa va ordenar la detenció dels templers per heretgia. Les fortaleses templeres van oposar una tenaç resistència, especialment Miravet, la qual va ser presa després d’un llarg setge.

El 13 de desembre de 1307, Jaume II ordena la detenció dels templers al seu regne, segons el desig del papa Climent V i Felip IV, rei de França. Durant dotze mesos, els templers refugiats al Castell de Miravet varen patir el setge més llarg que va conèixer l’Orde, convertint-se en l’últim reducte a la Corona, capitanejat per Fra Ramon de Saguardia i Fra Berenguer de Sant Just. El 12 de desembre de 1308 es produeix la rendició pacífica, finalitzant així tot un any de resistència. L’any 1317, el castell i nombroses possessions més, passen a mans de l’Orde de l’Hospital depenent de la Castellania d’Amposta.

Font: Ajuntament de Miravet, Domus Templi, Viquipèdia